Tinc 20 anys

168

Carta adreçada a Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat de Catalunya. Presó d’Estremera

Bon dia, Oriol,

Sé que no és un bon dia i no ho és des de fa mesos, però avui m’he decidit a enviar-li unes paraules. Segurament li arribin moltes cartes, totes dient el mateix, totes donant suport i intentant posar-se en la seva pell per entendre l’estrambòtica situació en què es troba. Segurament no la llegeixi o pensi que només aquells que han passat pel mateix, que malauradament són més dels que voldríem, poden parlar del que és està tancat per uns ideals. Té tot el dret a pensar-ho, jo també ho faria. Precisament per aquesta raó no m’he atrevit a enviar aquesta carta fins avui. Segurament també perquè un escrit d’algú que ni coneix no l’ajudarà a mantenir l’esperança en una situació que no em puc ni arribar a imaginar. Perquè sí, podria portar un llaç groc, fer cassolades, anar a les manifestacions, però la impotència no marxa. Sé que com més som en la lluita i la reivindicació, més remor i consciència demostrem perquè la gent obri els ulls davant la injustícia. Però aquesta carta l’escric per mi, de forma egoista, perquè no em perdono que no pugui fer res més.

Tinc només 20 anys. Sóc d’Arbúcies (prop de Girona, normalment ho he de dir perquè ningú sap on es troba). Visc a Barcelona durant la setmana, perquè sóc estudiant i he viscut de prop tot el Procés. Primer amb esperança, com tots suposo. Llavors ja amb ràbia i impotència. I rumio molt sovint sobre els presos, el procés, la responsabilitat que tenen tots els dirigents, la valentia de començar una via cap a la independència, però no he mogut ni un dit perquè això canviï. I per això aquesta carta és egoista, és la meva manera de sentir-me que col·laboro una mica més.
La meva intenció no és donar-li ànims, que n’hi dono; no és dir-li que entenc que ho ha d’estar passant molt malament, perquè ho sé, però no m’imagino com ha de ser de terrible. La meva intenció no és dir-li que té tot el meu suport, vostè i tots; perquè el té des del primer dia que tot va començar. Aquesta carta és la confusió, ràbia, impotència. No entenc per què vostè i la resta estan tancats, no sé si és que sóc jove, que no tinc ni idea de com funciona la llei (o de com de malament funciona), però no entenc com ha d’estar apartat de la seva família, no ho entenc. La meva intenció simplement és expressar-li la meva ràbia cap a tots els que ens estan privant de tot, sobretot a vostè i la resta de consellers. I segur que vostè té ràbia i impotència i no ho pot expressar. Ho expresso jo per vostè. Estic farta d’haver de mantenir l’esperança. Em suposo que vostè també, però no ho pot dir, perquè no queda bé. La veritat és que no sé ni perquè li he escrit. Però que sàpiga que hi ha llaços, cassolades, manifestacions,… però també hi ha persones com jo, o almenys una sí, que tenen ràbia i impotència contra l’Estat que l’està privant d’estar amb la seva família; i, personalment, cap a mi mateixa, perquè l’únic que faig és posar-me les mans el cap mentre miro a la televisió les barbaritats que ens toquen viure.

Com li he dit, tinc 20 anys, i segurament no sàpiga ni la meitat que van viure els meus pares, o els meus avis en l’època de la dictadura. Però he llegit, he estudiat i suposo que com tots en tenim una lleugera idea. És imperdonable que un país pugui anar cap enrere, impensable per molts, però jo ho estic veient així. Espanya està retrocedint i no és ni molt menys des de fa poc. Jo ja vaig anar a una de les primeres manifestacions el dia 11 de setembre de 2010. Ara molts podrien dir que sóc una independentista creada pels seus pares, però no, no em van obligar mai i els hi dono gràcies per això i per haver-me fet llegir, llegir i llegir més fins que vaig formar la meva pròpia opinió, que, si seguim així, al final no podré expressar.

En fi, he escrit, escrit, escrit i no li he dit res. Però necessitava fer-ho, com li he dit, era una carta egoista. Però no puc fer més i la impotència que sentia avui, 23 de març mentre escolto per la ràdio com la fiscalia demana presó preventiva per altres consellers, és inexplicable. No li dono ànims, perquè ja sap que els té; no li dono força, perquè ha demostrat tenir-ne. Simplement li demano perdó per no poder capgirar la situació i fer possible que vostè abraci els seus fills i la seva dona, que segurament és el gest que més ganes té de fer des que va entrar per culpa d’un Estat que no té ni nom. Gràcies per aguantar i gràcies per no tenir-me en compte el poc que puc fer davant de tot això. És increïblement decebedor haver de viure tot això.

Força, ànims… el que necessiti. I gràcies.

AG



Related Articles & Comments

Comments are closed.