No hi ha dia ni nit que no pensi en vosaltres quatre

20

Carta adreçada a Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat de Catalunya. Presó d’Estremera

No hi ha dia ni nit que no pensi en vosaltres quatre, que no m’ emocioni, que no m’ enrabïi per dins, que no us mencioni, per Nadal, un dimarts o un dijous qualsevol, pel carrer o a la feina…. Som molts que estem amb tots vosaltres.
Et vull fer arribar un escrit que em va sortir sense esborranys, de cop, quan només havien passat 3 ò 4 díes des de l’1 d’octubre:
…. Ja han passat uns díes des de l’1 d’octubre…i encara em dura la “ressaca post-referèndum”: encara sento orgull i emoció però també tristesa i ràbia continguda. No hem parat de rebre missatges, imatges esfereïdores, declaracions desproporcionades parlant “d’actuacions proporcionades”; tots els mitjans de comunicació ens han envait amb opinions, debats, escenes d’ actuacions policials, però…m’ha mancat alguna cosa més. He trobat a faltar que es transmetés més àmpliament què vem viure aquell 1 d’ octubre els milers i milers de ciutadans que vem sortir al carrer, ja sigui per votar, per obrir les nostres escoles electorals o per passar-hi tota la nit, per coordinar o per convidar a tothom a mantenir la calma.
Vem viure un dia carregat de petits i grans detalls que m’han omplert, m’han emocionat i vull compartir.
Quan el divendres ja hi havia activitats, tallers o música per a grans i petits arreu de Catalunya, ho vaig admirar.
Quan de matinada ens vem trobar centenars de veïns a les portes dels nostres locals electorals, intercanviant mirades còmplices, ho vaig agrair.
Quan compartíem des de bosses d’escombraríes per no mullar-nos a paraules i abraçades, ho vaig valorar.
Quan els bars de la vorera de davant ens van oferir safates de macarrons pels que estaven voluntàriament dins del local electoral, els vaig aplaudir.
Quan entre tots feiem un passadís improvitzat per deixar passar a la gent gran i a famílies amb criatures, em va omplir.
Quan “sobraven” voluntaris per aixecar a algú que anava en cadira de rodes i el pujaven escales amunt per poder votar, vaig sentir un nus a la gola.
Quan els més grans sortien amb llàgrimes als ulls després d’haver dipositat el seu vot a l’urna, vaig plorar amb ells.
Quan una àvia, asseguda en una cadira al carrer va dir: “fins que la meva néta, que està de vocal, no acabi el recompte, jo d’ aquí no marxo”, vaig seguir plorant.
Quan al llarg de tot el dia descobria que centenars de persones anònimes feien el mateix que nosaltres però amb menys sort i sortien agredits i ferits, vaig plorar, em vaig enrabiar i els vaig admirar.
Segur que som molts els que hem viscut moments i imatges que ens han emocionat, colpit, engrandit i esperançat. Només us demano que no oblidem aquests instants que vem tenir la sort de poder viure.
Un dia Gandhi va dir: “De forma plàcida, pots sacsejar el món”.
De tot cor us vull donar les gràcies a tots. Esperant que el més aviat possible el sol torni a brillar per a tots i que el pugueu gaudir amb els vostres.
Una abraçada.
Eva-Barcelona



Related Articles & Comments

Comments are closed.