Estimada Carme

26

Carta adreçada a Carme Forcadell. Presó de Puig de les Basses

Estimada Carme
Porto molt de temps amb ganes d’enviar-te una carta, l’objectiu de la qual és simplement que puguis passar una estona de lectura amb la que distreure’t d’una presó injusta, arbitrària i sense cap base democràtica. El problema sempre ha estat el mateix a l’hora de començar a escriure’t: de que li puc parlar jo a la Carme si en realitat el que voldria seria poder parlar amb ella? El que realment voldria és que fossis tu qui omplis els meus ulls amb les teves paraules, ja que de ben segur em podries explicar moltes més coses de les que jo et puc explicar a tu.
No voldria que t’ho prenguessis com a un fet de modèstia, i molt menys de falsa modèstia, sinó que simplement jo, que no he viscut massa, tret del món de la família i de la feina, què li puc dir a algú que ha viscut tant com tu, a no ser que siguin paraules de suport, d’ànims i per dir-te: “demana, sigues el que necessites de mi, i ho faré.”
Per tot plegat, si un dels teus motius de distracció és l’escriptura, sí que t’agrairia que m’enviessis un correu parlant-me de tu, d’aquesta puta merda d’experiència que t’estan obligant a viure i que en les teves lletres hi aboquis tanta fels que et permeti alliberar-te una mica del mal tràngol que deus estar passant, que descarreguis tot el temps que t’estan robant, a tu i a tots aquells que t’estimen i et volen al seu costat. A vegades parlar-ne ajuda a desfogar-se. No pateixis, no cal que siguin paraules dures, no fos cas que et censurin les cartes i les llegeixin. Ja m’encarregaré jo mateix a casa de cag..-me en la p… mare que els va parir a tots.
Pel que fa a mi, només em venen paraules de tristor i amargor, i és que no trobo ànims en mi mateix i no sé ben bé com animar-te. Però de sobte he pensat: Carles, tu ets un paio optimista, alegre i amb ganes de riure. Què et passa? I m’he he dit, parla-li a la Carme del Xipreret.
Escric en una revista anomenada Xipreret. Jo m’encarrego de l’apartat Opinió. La revista és el butlletí de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet. La pots trobar dins de la nostra pàgina web, ateneulh.cat, si és que et deixen navegar per la xarxa, ja se sap, desconec les limitacions que teniu a la presó. A la revista parlem dels actes que duem a terme a l’Ateneu, hi tenim col•laboracions més o menys literàries, poesia, unes entrevistes que anomenem “converses”, entre altres temes. Fa més de 35 anys que la publiquem i sempre, sempre en català. Durant tots aquests anys ens han donat algun premi, entre ells els Premis Ateneus. Com a data anecdòtica, dir-te que la nostra correctora és una senyora que enguany ha fet 90 anys i jo, fregant els 60 soc el membre més jove del consell de redacció.
Com que sóc de la generació que va ser escolaritzada totalment en castellà, et demano que em disculpis les faltes d’ortografia, la resta… errors de tecleig. 🙂
No cal que et digui que una de les meves aficions és escriure, però si que vull que sàpigues que m’encanta escriure obres de teatre: llargues, curtes, de riure, de plorar, etc. Suposo que perquè les meves filles fan teatre a l’Ateneu i això em va generar una certa afició a aquest génere. No sé si et deixen descarregar-te fitxers i imprimir-los, o si tens mitjans per llegir documents en PDF, però m’agradaria compartir amb tu una de les meves obres de teatre, simplement perquè puguis passar una estona i fer que els teus pensaments s’alliberin i volin fora d’aquesta presó injusta i criminal. És una obra d’humor que du per títol “Les pilotes del Goril·la”. Distreure’t i fer-te riure una estona ja seria un gran premi per a mi. Espero que t’agradi, i si no és el cas, et demano disculpes. I si ho veus bé, quan puguis, em dius el que t’ha semblat, sense cap compromís.
I res més, a veure si en breu et puc enviar una altra carta en la no em trobi tan “tallat” com en aquesta. Diuen que els principis són el més difícil, tot i que el meu desig seria que us alliberessin el més aviat possible i que no t’hagi d’escriure més cartes… “a la presó”. Deu meu, que ranci i antic sona aquesta frase, tan antiga i rància com el règim que us te empresonats.
Visca Catalunya. Visca la República.

Delospi



Related Articles & Comments

Comments are closed.